'Tren' Valencia

Jugador recordat per les reaccions que suscitava a la llotja del Vicente Calderón. Durant l'únic any que va jugar a la lliga espanyola Adolfo 'el Tren' Valencia, fitxat del Bayern de Munic, va haver de sentir comentaris molt durs, inclús racistes, per part del seu president, Jesús Gil. El més recordat és el que va fer després d'un partit contra el Logronyés en el que el colombià va fallar moltes ocasions clares de gol. "Al negro hay que cortarle el cuello. Me cago en la puta madre que parió al negro. Ya estoy harto de aguantar" deia Gil y Gil a la premsa desplaçada a Las Gaunas.
En aquella temporada va anotar només 6 gols en 24 partits i a l'estiu se'n va anar per continuar la seva carrera a Colòmbia. Una vegada retirat va tornar a Espanya per grabar un anunci de la Renault Kangoo.

Atila Kasac

Protagonista d'un dels cromos més antiestètics que s'han imprés mai a Espanya. Si el seu físic ja no l'acompanyava (és el doble de Fernando Tejero?), a la imatge escollida amb la pilota encara hi apareixia més perjudicat. Aquesta incorporació del Logronyés la temporada 1994/95 va arribar del futbol serbi per a fer oblidar el traspàs d'Oleg Salenko al València i no ho va aconseguir. Va disputar només 11 partits de lliga i no va marcar cap gol en una temporada per oblidar del Logronyés (15 gols a favor, 79 en contra). Es tractava d'un davanter ràpid, però segons les cròniques de l'època "torpe y fallón", que de totes formes, no desentonava gens en una de les pitjors plantilles mai vistes a la lliga.

Meléndez

Si busquessim la definició de porter suplent en una enciclopèdia hauria de sortir la biografia i la foto de Carlos Meléndez. El jugador basc es va passar tota la seva carrera a la banqueta. Provinent del filial, va pujar al primer equip de l'Athletic l'any 1979 i va ser el 1980 quan va debutar en un partit amistós. En els anys que hi va romandre (80/86), només hi va jugar sis partits de Lliga, 2 de Copa del Rei i 4 de Copa de la Lliga. A l'estiu de 1986 fitxa per l'Espanyol, on seguiria sent suplent de N'Kono. Tot i així, passa a la història del club perico per ser el porter que va parar els penals en la tanda que va suposar l'ascens de l'equip de Sarrià a Primera l'any 1990. Resumint, en 12 anys com a professional, només juga 11 partits de lliga a Primera, 7 a Segona i alguns altres de copa i UEFA. Carn de banqueta al 100%.

Super López

Destraler, llenyataire, marrà, dur, contundent... adjectius habituals utilitzats quan aquest central madrileny defensava la samarreta de l'Atlètic de Madrid, únic club on va jugar durant la seva carrera esportiva (1991-2000). En aquella època als més petits els asustava inclús tenir-lo en cromo. No obstant això, ell sempre comentava que mai havia lesionat cap jugador de gravetat i que a ell en canvi si que li havien fracturat el pòmul. Va formar part de la plantilla que l'any 1995/96 va guanyar el doblet. Anteriorment, a més, havia aconseguit dues copes del Rei (1991 i 1992) i una medalla d'or olímpica a Barcelona'92.

Wilfred

Mític porter nigerià que va destacar a la lliga espanyola més pel seu bon caràcter que no pas per les seves qualitats sota pals. Va fitxar pel Rayo quan el club estava a segona divisió i el seu debut a la màxima categoria es va produir el 5 de setembre de 1992 contra el Valencia. Va ser un debut breu ja que a la segona jornada va ser expulsat contra el Logronyés, fet que va propiciar que el segon porter, Toni Jiménez, el desplacés de la titularitat durant varies jornades. Finalment, Wilfred va tornar a guanyar-se la confiança del tècnic, José Antonio Camacho, i va tornar a la porteria fins a final de temporada. Titularitat que no deixaria fins la temporada 1995/96.
A Madrid es recordat també per les seves aparicions a programes com 'Que apostamos', sèries com 'Farmácia de Guardia' i fent de Rei Mag en alguna cavalgada de barri.

Mágico González

Jugador de PlayStation quan encara no hi havia ni la Master System. El millor jugador salvadoreny de la història és, encara avui, tot un Déu a Càdis pel seu joc tant a dins com a fora el terreny de joc. Allà hi va arribar el 1982 i va calar fons pels seus gols espectaculars i el seu joc efectiu que feien que la directiva fes la vista grossa davant la seva costum de sortir de nit de forma continuada i dormir molt.

Seva és la frase "Reconozco que no soy un santo, que me gusta la noche y que las ganas de juerga no me las quita ni mi madre. Sé que soy un irresponsable y un mal profesional, y puede que esté desaprovechando la oportunidad de mi vida. Lo sé, pero tengo una tontería en el coco: no me gusta tomarme el fútbol como un trabajo. Si lo hiciera no sería yo. Sólo juego por divertirme".

El club li va anar augmentant les multes i sancions i li va assignar un empleat del club per a que el despertés els matins per anar a entrenar. I ni així. De fet, per molts, el seu millor partit amb el club gadità va ser sota condicions derivades de la seva indisciplina. Era una semifinal del Trofeu Ramón de Carranza contra el Barça i Mágico González no es va presentar a temps al partit pel que no va poder entrar a l'onze inicial. Va entrar al descans quan el marcador era favorable als culés per 3-0 i  va acabar marcant dos gols i donant dos assistències obtenint un resultat final de 4-3.

Després de descendir amb el Càdis la temporada 1983/84 va refusar dues ofertes de Paris Saint Germain i Fiorentina per quedar-se al club gadità. No obstant, aquell estiu va estar a prova amb el FC Barcelona de Maradona en una gira per EEUU. El Barça en va desestimar el fitxatge, probablement per un incident en un hotel californià on es va activar l'alarma contraincendis i Mágico González va ser l'únic a quedar-se a l'habitació amb una noia.

La temporada 1985/86 és traspassat al Valladolid, però només hi dura un any degut al fort marcatge rebut a la seva vida personal. Decideix tornar a Càdis on s'hi està fins el 1991 i on continua envoltat de polèmica: sortides nocturnes, denúncia per intent de violació, etc.

Goyo Fonseca

Jugador que va explotar definitivament la temporada 1990/91 amb el Valladolid marcant 14 gols en 37 partits. La següent campanya en va marcar 15, fet que li va obrir les portes a la selecció espanyola, però que no va poder evitar el descens del seu equip a la segona divisió.
És precisament l'estiu del 1992 quan fitxa pel RCD Espanyol on juga inclús a la segona divisió amb el conjunt blanc-i-blau. Al mercat d'hivern de la temporada 1994-95 davant la falta d'oportunitats decideix marxar a l'Albacete Balompié on s'hi està fins el 1995 per acabar la seva carrera amb el Valladolid un any després.

Carlos

Carlos Muñoz Cobo, història viva del gran Oviedo dels 90, no era molt espectacular però sí eficaç, sobretot en el joc aeri. Aquest "killer" de l'àrea es va convertir en el professor de l'altre davanter asturià de referència que apareixeria anys després: Oli.
Internacional amb Espanya, la única espina clavada que té és no haver triunfat en un gran. Del Barça, on hi va jugar la temporada 90/91 amb el B, hi va sortir per la porta del darrere. Potser per aquest motiu es va convertir en un especialista en marcar-li al conjunt blagrana.
Abans d'arribar a Oviedo l'any 1987 va passar per Elx, Hércules i Real Murcia. La temporada 1988/89 va provar sort a l'Atlético de Madrid, però va tornar un any després al 'seu' Oviedo on va començar a crear el seu mite.

Zalazar

 A l'Albacete Balompié hi ha un abans i un després de José Luis Zalazar. Aquest migcampista uruguaià és una llegenda que va fer que es parlés durant molt de temps de "El Queso Mecánico". Va arribar a la lliga espanyola de la mà del Càdis (1986/87) i abans d'arribar al Carlos Belmonte va jugar un any també amb l'Espanyol (1989/90). Una de les seves grans gestes va ser marcar-li un gol memorable a l'Atlètic de Madrid des del centre del camp.

Engonga

 

Jugador singular per un pentinat que va anar evolucionant al pas del temps. Va passar per Valladolid (1991), Celta de Vigo (1992), Valencia (1994), Mallorca (1997) i Oviedo (2002), allargant excessivament la seva carrera com a professional tenint en compte que no va debutar a primera amb el Valladolid fins als 26 anys. Vicente Engonga es recordat a Mallorca per haver sigut el primer jugador en marcar en partit de Champions League (de penalti contra l'Arsenal). Com a curiositats, destacar que, tot i que té origens de Guinea Equatorial, és nascut a Barcelona i internacional espanyol que va disputar inclús l'Eurocopa de l'any 2000.

Kuznetsov

Dimitri Kuznetsov, destacat jugador blanc-i-blau durant la primera meitat de la dècada dels 90, va arribar durant el boom dels futbolistes russos a la lliga espanyola. Es va incorporar a l'equip blanc-i-blau el febrer de 1992 i s'hi va trobar tres compatriotes seus: Galiamin, Korneiev i Moj. Ell, juntament amb Francisco, portava la "batuta" al mig del camp. Va estar tres anys a Sarrià i va haver de marxar ja que Brnovic li va ocupar la seva plaça d'extracomunitari. Posteriorment va jugar al Lleida, Osasuna i Alavés.

Ricardo Rocha

Defensa brasiler que va incorporar el Reial Madrid l'any 1991 i que venia amb fama de ser titular indiscutible per molt de temps. L'arribada de Benito Floro dos anys després i la incompatibilitat amb Sanchís van fer que se'n tornés cap al seu país sense haver guanyat cap lliga. No obstant això, ha estat internacional amb la selecció brasilera en 39 ocasions i mundialista a Italia'90 i USA'94. Per tant, pot dir que ha estat campió del món.

Zigmantovich

Andrei Ivanovic Zigmantovich, gran jugador i millor persona, va militar al Racing de Santander la dècada dels 90. Era un defensa rocós que es va fer un lloc al Racing i va poder lluir bigoti durant quatre temporades (1992-1996). La veritat és que va marcar una època en un Racing ple de russos. Va defensar la samarreta soviètica i posteriorment la bielorrussa.

Valderrama

Carlos Alberto Valderrama Palacio va ser el primer fitxatge mediàtic d'un equip modest. S'incorpora al Valladolid l'any 1990 quan era el millor migcampista de l'època a Sudamèrica. Era un avançat al seu temps i sabia que part del negoci estava en crear-se una imatge peculiar que el fes guanyar popularitat arreu. Per aquest motiu, només va jugar una temporada a Pucela (17 partits 1 gol) i se'n va tornar a la seva Colòmbia per preparar el Mundial USA'94 i donar-se a conéixer a EEUU on jugaria des de 1996 fins al 2002 a Tampa Bay, Miami i Colorado.

Viktor Onopko

Migcentre defensiu intimidador de l'Oviedo on va ser titular indiscutible a mitjans dels 90. Provinent de l'Spartak de Moscú l'equip asturià es va adelantar a l'Atlètic de Madrid i el va fitxar l'any 1995. Allà va marcar una època i s'hi va estar fins el 2002 quan va fitxar pel Rayo Vallecano. Internacional absolut rus és el jugador que més partits ha disputat amb la samarreta del seu país (109 partits i 7 gols).

Sánchez Jara

Llegendari. Probablement lluïr bigoti a principis dels 90 el va perjudicar. Francesc Xavier Sánchez Jara, natural d'Almacelles, va debutar al primer equip del Barça la temporada 1994/95 de la mà de Johan Cruyff. Anteriorment havia estat cedit a Osasuna.
Tot i ser un lateral dret treballador, al club blaugrana mai va tenir oportunitats per a triomfar i els pocs partits que va disputar va tenir una participació modesta. L'any següent va jugar al Betis de Llorens Serra Ferrer, el 1996 va fitxar pel Racing de Santander i finalment es va estar dues temporades a l'Sporting de Gijón (1999-2001) abans d'acabar la seva carrera al Balaguer i Almacelles.

Radchenko

Una molt bona actuació de Dimitri Radchenko amb l'Spartak de Moscú contra el Reial Madrid a la Copa d'Europa del 1991 (va marcar dos gols al 0-3 dels russos al Bernabéu), fan que la secreteria tècnica del Racing de Santander es fixi en ell i l'incorpori dos anys després a l'equip càntabre juntament amb Dimitri Popov. El Racing s'aprofita de la seva velocitat i instint de gol i realitza una gran temporada i inclús, golejen el FC Barcelona 5-0. Els rumors d'un possible traspàs al Parma fan que s'enfronti amb l'afició i marxa, després de desestimar una importantíssima oferta del Celtic de Glasgow, el 1995 cap al Depor. Allà, tot i aconseguir el seu únic títol a Espanya, la Supercopa, no té continuitat i marxa cedit al Rayo Vallecano. El seu rendiment cau en picat i s'acaba "arrossegant" i sent cedit al Mérida i Compostela abans d'acabar la seva carrera professional fora el país.

Poyatos

Antonio Poyatos, considerat un dels pitjors fitxatges de la historia del València CF, va arribar al club che la temporada 1994 i s'hi va estar fins l'any 1997. Anteriorment, havia 'destacat' al Logronyés (1991-1994) i al Xerez CD (1985-1991). Es va retirar, per sort, al 1999 jugant dues temporades a l'Sporting de Gijón.

Oceano

L'últim jugador en marcar un gol al vell Atocha va jugar a la Real Societat tres temporades, del 1991 fins al 94. Migcampista defensiu que va  jugar-hi 96 partits de lliga anotant 19 gols. Tot i néixer a Cap Verd va emigrar de ben jove a Portugal on va transcorrer la major part de la seva carrera (Sporting Lisboa 1982-91 i 1994-98). Es va retirar un any després al Toulouse FC.

Roman Kosecki

Davanter polonés que va aterrar a la lliga espanyola l'any 1992 provinent del Galatasaray per jugar a Osasuna. També conegut com "el substitut" ja que el club navarrés pretenia que fes oblidar el seu compatriota Jan Urban i un any després l'Atlètic de Madrid va fitxar-lo amb l'objectiu també de fer oblidar el gran Paulo Futre. No va ser així i només s'hi va estar dues temporades on es va guanyar la fama de "fiestero". Hi ha una llegenda que corre per Madrid que diu que va ser el mateix Jesús Gil qui el va treure una nit d'una discoteca.
La seva actuació més destacada va ser contra el Barça la temporada 1993/94 quan l'Atleti va remuntar al Vicente Calderón tres gols de Romario i on ell en va marcar dos.

Janko Jankovic

 
Típic fitxatge fet en una època en que tot el que era extranger semblava molt millor. Jankovic va despuntar en la seva Cròàcia natal, on va jugar en clubs de primer nivell com el Hajduk Split. A finals dels 80 salta a la Lliga espanyola, tot militant a les files del Valladolid (1988-1990).
Va ser sotscampió de la Copa del Rei de 1989 que el Reial Valladolid va perdre contra el Reial Madrid en la final per 1-0. Després va passar a l'Oviedo on s'hi va estar cinc temporades,  fins el 1995, i es va retirar a l'Hèrcules d'Alacant el 1997. Va haver de posar punt i final a la seva carrera com futbolistes després de les constants molèsties d'esquena, de les quals una hernia discal el va obligar a passar pel quiròfan.

Jacek Ziober

Tot un clàssic a Pamplona. El davanter polonés més intimidador que hi ha hagut mai a la lliga. Quatre bones campanyes al Montpellier fan que Osasuna es fixi en ell i l'incorpori la temporada 1993/94. Tot i fer una molt bon temporada, amb 10 gols en 31 partits, no pot evitar el descens del seu equip. A segona, s'hi està dues temporades més fins que abandona Navarra per tornar al seu país. Tot un pioner, acaba la seva carrera a Tampa Bay Mutiny de la MLS nord-americana.

Onésimo

Ni el pas del temps ha pogut fer oblidar els seus regats. Davanter explosiu que després de dos temporades al Valladolid, el 1988 marxa cedit al Càdis i al següent any al Barça (on Cruyff no li dona oportunitats i juga més amb el B que al primer equip). Pacho Maturana el recupera pel Valladolid el 1990 i és allà on explota el seu millor futbol abans de fitxar el 1993 pel Rayo Vallecano. El 1996 fitxa pel Sevilla, però la poca continuitat fa que la temporada següent torni a Vallecas.
Quan estava al Barça B, es va apostar amb els seus companys (entre els que estaven Chapi Ferrer i Carles Busquets)  que era capaç d'anar de la Masia al Mini Estadi fent tocs de pilota. Ho va fer i, a més, va voler creuar el carrer dos cops.

Rafa Paz

Antiestètic, però la seva dreta el va permetre ser internacional i mundialista a Italia'90. Tot i que va debutar el 9 de setembre de 1984 a primera divisió amb el Sevilla com a titular contra l'Athletic Club, no va ser fins la temporada 1985/86 quan va fer el salt definitiu al primer equip de la mà del tècnic escocès Jock Wallace. A partir d'aquesta temporada es converteix en peça fixa a la banda dreta de l'equip sevillista, equip que no abandona fins l'estiu del 1997, després del descens a segona divisió. En total, disputa 340 partits de lliga i un total de 35 gols.

Andoni Cedrún

Tot un clàssic del futbol espanyol. El 1980 debuta a Primera Divisió amb l'Athletic de la mà d'Iñaki Sáez davant el Betis y logra deixar la porteria a zero. La temporada 84-85 va ser traspasat al Saragossa i es converteix durant tota la seva etapa a l'equip en un dels jugadors més emblemàtics de la plantilla.
Va estar en tres finals de la Copa del Rei (dos d'elles guanyades al Barça i al Celta de Vigo), a la final de la Recopa d'Europa (que va guanyar el Saragossa el 1995 en un èpic partit davant l'Arsenal) i en varies participacions europees.

El 1996 va abandonar la disciplina del Reial Saragossa i va fitxar per un any més amb el Logronyés, on va acabar la seva carrera esportiva.

Tato Abadía

Autèntic jugador franquicia que va incorporar el Logronyés l'any 1984 procedent del Binéfar. Va passar-se 5 anys a l'equip de La Rioja aconseguint l'ascens i sent un referent de l'equip. La temporada 1989-90 fitxa per l'Atlètic de Madrid tot i que no aconsegueix jugar massa partits. Un any després torna a Logronyo i s'hi està fins l'any 93 quan aconsegueix el seu major registre golejador amb 5 gols.
La temporada següent fitxa pel SD Compostela, ajudant a aconseguir l'ascens a primera divisió del club galleg i conseguint la consolidació del club a la categoría. Allà s'hi està 3 temporades, fins que a la temporada 1996-97 torna al club dels seus amors, el Logronyés, per tercera vegada. Allà s'hi està una temporada més i finalment es retira del futbol en actiu jugando al Binéfar.

Pedrag Spasic

Defensa serbi que arriba al Reial Madrid l'any 1990 procedent del Partizan de Belgrad. Només hi està un any, disputant 22 partits, entre ells, l'enfrontament contra el FC Barcelona que el faria famós per marcar un gol en pròpia porta.
Continua a la lliga espanyola, aquesta vegada al planter del CA Osasuna. A Pamplona s'hi està tres temporades, fins que al 1994 l'equip baixa a Segona Divisió. Marxa al CA Marbella, de segona divisió, però només hi juga cinc encontres.
Al 1995 torna al seu país, a les files del FK Radnicki Novi Beograd, però solament participa en vuit partits abans de penjar les botes.